Un cap de setmana per recordar

Estimats amic i amigues,

Aquest cap de setmana ha estat un cap de setmana per recordar. No només per la pluja, que ens ha marcat el transcurs de les activitats, els espais, i possiblement ha minvat la possibilitat de tenir més visitants a la parada que el Centre Català de Munic amb els amics de l’ANC, la Penya Blaugrana de Munic i els companys de les tertúlies hem muntat, si no també perquè entre tots hem pogut passar un cap de setmana divertit, de moltes hores junts, intens, però que s’ha fet curt gràcies als balls, els vídeos, els jocs i, sobretot, la gent.

Les anades i vingudes dels passejants eren com les onades a la platja, i ens portaven com la mar, algunes sorpreses. Des d’amics que feia temps que no veiem fins a nouvinguts. Molts nous amics acabats d’arribar o d’altres que feia molts anys que hi eren però mai no havíem arribat a trobat. Però tots, novells i veterans, hem pogut dansar segons les nostres tradicions en aquesta terra que ens acull i redescobrir-les al bell mig d’un carrer de Munic. Hem pogut mostrar als nostres fills i també a estranys com en podem ser d’alegres amb un “piri-piii” d’una dolçaina, com uns homes pujant a les espatlles dels altres arriben a fer torres humanes que ens encongeixen el cor, i l’esclat d’alegria quan un petit infant puja dalt de tot i aixeca la mà – o com més popularment coneixem, quan l’anxaneta fa l’aleta. Perquè dansem junts, perquè pugem junts, perquè cantem i riem junts. Ha estat un cap de setmana per recordar.

Però l’objectiu no és només aquest, si no compartir. Som un poble generós i ho hem demostrat, però ho hem de fer amb més convicció. Molta gent s’apropava a la nostra parada encuriosida primer per les imatges dels castellers i pels nostres balls de bastons. Hem aconseguit que fins i tot algun agosarat trenqués el gel i s’atrevís, de vegades sota la pluja, a participar i ballar amb nosaltres. Altres s’interessaven pel procés i altres no en volien ni sentir a parlar. La gent que en general s’apropava ho feia amb un enorme grau d’ingenuïtat, i marxaven amb un somriure dibuixat al rostre. I aquesta és la nostra tasca. Volem donar la millor versió de la nostra cultura i que la gent s’emporti una bona impressió i un bon record de la nostra estimada terra. Els que ja hi han estat, que la vulguin recordar, i els que encara no la coneixen, que la vulguin visitar.

Hem fet un pas molt i molt important, entre nosaltres mateixos i envers els altres. Per primera vegada com a comunitat catalana més unida que mai ens hem pogut deixar veure al carrer i ara toca obrir-se més als altres. Ja sé que el Sant Jordi va ser la nostra estrena, la nostra punta de llança. Però aquesta vegada hem pogut estar presents d’una manera diferent, continua, durant dos dies i mostrant molts diversos aspectes de la nostra cultura.

Un cap de setmana per aprendre, sí, hem après moltes coses, els uns dels altres, de les nostres pròpies danses, de com millorar les activitats fins i tot amb mal temps. Però sobre tot que amb la ajuda de tots s’aconsegueixen fer moltes coses.

Em quedo amb el millor; molta gent ens ha conegut una mica més, ens ho hem passat molt bé i hem fet molts nous amics.

Ara sonaria de fons els amics per sempre… i aquesta carta seria rodona.

Gràcies a tots els col·laboradors de les activitats, en especial a l’Eva, que ha fet una tasca enorme des del principi, en Rafel perquè ha sigut un pilar incansable durant tot el Corso. Als àngels de la guarda Karl, Teresa i Anna G. Les ajudes incommensurables del Jaume i la Montse. També als que han ajudat en tot el que podien i més, abans i durant el cap de setmana malgrat les limitacions de temps, vacances, viatges, feina, etc de l’Albert, l’Imma, la Berta V i l’Anna M.

I naturalment a tots els que han vingut a participat i a ajudar en el que podien a la parada, com la Gemma, Carme, Domenico, Núria, David, etc. Etc. I disculpeu que segur que em deixo molta gent.

Com deia la meva àvia…, qui fa el que bonament pot, no està obligat a fer més. Crec sincerament que tots hem fet el que bonament hem pogut, que ha estat molt i que ha sigut un èxit.

Us esperem a tots molt aviat en properes activitats.

(Text: Eric Valentines. Fotografies: Albert Vila)

LECTURA AMB LA MARIA BARBAL

Quarts de set. Torno amb el tren de Regensburg i penso que encara he d’escriure l’article sobre la lectura que va fer la Maria Barbal la setmana passada. M’hi ha fet pensar la pluja. Plou. Fora, al cel gris i trencat, s’arrauxen els núvols, galtuts, i les gotes llepen els vidres de les finestres. A banda i banda regalimen reguerons d’aigua, com si fessin curses, cap enrere, acaronant les galtes metàl·liques del vagó. És una sensació de llibertat, corrent sota la pluja, acomboiada pel soroll de l’aigua i el ritme sord de la màquina.

I recordo que, durant la lectura, el cel també tamborinava. Com l’altra vegada, ara que hi caic, quan va venir en Jordi Puntí. Deu ser la conjunció meteorològica que ens dicta portar literatura catalana cap aquestes terres.  Vés a saber, al capdavall no és tan estrany que plogui, aquí.

Dijous era un dia festiu, 1 de maig, i tanmateix la llibreria Buch und Bohne estava ben plena. És un local petitó i acollidor, prop de Kapuzinerplatz, on es pot prendre un cafè i llegir una estona, com a la famosa Laie de Barcelona. Un concepte que triomfa, sembla.

Després de les presentacions, van començar llegint fragments de Càmfora (en alemany Brief aus der Ferne, sembla que triar els títols és tot un art, si l’encerto l’endevino, vaja, i això de Kampfer no acabava de fer el pes). Era una presentació doble, d’aquest llibre i de Pedra de tartera (Stein im Geröll, ara sí). Quants records, de les lectures obligatòries de COU, i quin honor, poder conèixer la senyora Barbal en persona. Se la veia tan afable, una senyora de mitjana edat embolicada amb un xal de colors terrosos, asseguda davant d’una colla de lectors devots, la majoria dones.

I després van venir les preguntes, preguntes sobre la immigració interior, del poble a la ciutat i viceversa, sobre la submissió i la capacitat d’adaptació dels personatges femenins i sobre la llengua catalana. Preguntes interessants i preguntes sorprenents, com la de la periodista que li va etzibar: „Perquè escriu en català si en castellà vendria més?“  Silenci glaçat a la sala, de vergonya aliena gairebé. Santa innocència!

„Quan escric em familiaritzo amb els personatges i els vaig coneixent, no m’agrada començar pel nom o l’aspecte perquè no ho trobo important.“ fou la resposta de Maria Barbal al comentari sobre l’aparició tardana del nom de la protagonista (pàg. 123). I així també per a nosaltres, a mesura que avançava el vespre se’ns va anar dibuixant el perfil dels personatges de Càmfora. Una triple perspectiva, dona, marit i sogre, de la immigració interior del poble a la ciutat als anys seixanta vehiculada en monòlegs interiors, més que en diàlegs. I és que la intenció era descriure’n els sentiments.  Val a dir, també, que són gent que no parla gaire. „Actualment la gent parla molt i això no és bo“, diu l‘autora. I és veritat que durant el sopar, després de la lectura, ens escoltava més que parlava. Jo que sóc tan xerraire…  Maldem per xerrar, per dir-hi la nostra i fer-nos veure i després, què ens queda? Potser l’actitud de l’orella amatent és la més productiva, al capdavall és a ella que volíem sentir aquell dijous al vespre.

(Text: Anna Molins, fotografies: Fischer)

SANT JORDI 2014

Les set del matí i ens envolta perfum de flors. Avui és Sant Jordi i ens hem llevat ben d’hora ben d’hora per anar al mercat de la flor de Munic a comprar 150 roses ben vermelles. Ja les tenim escollides i pagades i ens les emportem cap a casa, on les deixarem amb aigua fins a la tarda, hora de repartir-les entre el que es passegin pel centre de la ciutat. És moment de fer un cafè i cap a la feina.

A la tarda, arribo a Marienplatz ja força tard. Els companys del casal hi són des de les tres de la tarda, han decorat les roses amb cinta catalana, han muntat la parada informativa i ja han repartit quasi totes les roses que teníem. Quan arribo jo, en queden només una trentena. De seguida m’afegeixo a la feina.

–          Que vol una rosa? – mirada escèptica.

–          Les regalem – la mirada s’ha tornat ara encuriosida.

–          És una tradició catalana. El dia 23 d’abril els carrers s’omplen de roses i llibres, celebrem el dia de Sant Jordi – agafen la rosa i tenim ara l’ocasió d’explicar-los la tradició, llegenda de Sant Jordi inclosa.

Al voltant de la parada s’hi han reunit també una bona colla de catalans que volen respirar una mica de l’ambient de festa, encara que sigui tan lluny de casa. Hi ha organitzat un intercanvi de llibres, tothom que vulgui pot portar-ne un i emportar-se’n un altre.La varietat de gustos de lectura fa goig, des de clàssics fins a moderns.

I mica en mica han anat arribant alguns bastoners de la colla de Munic preparats per a fer una actuació. Gralles a punt i els cops dels bastons ressonen a la Rosentrasse. De nou se’ns aturen una bona colla de passants a observar l’espectacle. Els bastoners acullen aplaudiments entusiasmats i fan un bis, aquest cop amb una senyora rotllana d’espectadors.

La festa se’ns acaba, ja són quasi les vuit i hem de desmuntar la parada, recollir el material, carregar-lo al cotxe. Ho fem satisfets, convençuts que l’any que ve hi tornarem, i que ens caldrà comprar més roses encara per no fer curt. Els pocs que quedem ens dirigim a un cafè on ja fa estona que ha començat el sopar de Sant Jordi organitzat per la gent de la tertúlia. Arribem que tothom ja ha sopat, però encara som a temps de participar a l’intercanvi de llibres, refranys i roses.

I ja ben avançat el vespre me’n torno cap a casa, sabent que m’hi espera encara la meva rosa i el meu llibre. I que Sant Jordi és a punt d’acabar-se.

(Text: Anna Ginestí. Fotografies: Jordi Fischer)